La Batalla del Capsacosta és una gran desconeguda a casa nostra. Des de l’Associació Girona 1809 volem fer la nostra petita contribució a posar llum sobre aquest episodi a partir d’aquest article de Jacint Lapedra i Grabulosa, historiador i veí de Sant Pau de Segúries.
Retrat del General Dugommier.
Hi ha esdeveniments històrics que pel fet de quedar ja llunyans o per la poca informacó que en tenim, passen a l’oblit, i amb el pas dels anys, al desconeixement total.
Un d’aquests fets (ocorreguts al nostre poble) és la Batalla del Capsacosta, on els francesos foren derrotats i obligats a retirar-se.
Però abans fem una mica d’història…
La nostra comarca i evidentment el nostre poble, patiren les conseqüències de la invasió de les tropes franceses en l’anomenada Guerra Gran (1793-1795).
Aquest conflicte va ser fruit de la Revolució Francesa. Al nostre país el rei Carles IV reunit amb tot el Consell d’Estat l’any 1792 i coneixent els greus disturbis i l’empresonament del monarca francès Lluís XVI, decideixen ser partidaris de declarar la guerra en cas de patir una invasió per part de França.
Els fets es precipiten amb la decapitació a París el 21 de gener de 1793 del seu rei Lluís XVI.
Aquí són també moments d’una economia molt complicada per la greu carestia de blat i queviures que pateix la població, tot això barrejat amb un sentiment cada vegada més antifrancès, provocat pel radical canvi d’idees i mentalitat que propaga la Revolució. La nostra costa catalana comença a patir atacs de vaixells corsaris francesos i els aldarulls arreu es fan cada cop més greus. Finalment, el rei Carles IV el dia 25 de març de 1793 signa la declaració de guerra contra el país veí.
Aquesta introducció al temps i fets històrics és exremadament resumida, com l’afectació que aquesta guerra tingué en les altres zones de Catalunya i de la nostra comarca. Amb aquest escrit sols intento donar a conèixer els fets ocorreguts principalment a Sant Pau i les conseqüències que tingueren sobre Camprodon; i amb això poder contribuir a aclarir una mica més les poques referències que tenim de la Batalla del Capsacosta, algunes d’elles errònies i d’altres obviades intencionadament com les memòries del general francès Doppet.
Les nostres comarques de muntanya, degut a la proximitat al país veí, van ser les més afectades per aquesta guerra. L’estratègia de les tropes invasores fou la d’entrar pels passos del Pirineu i llavors poder anar progressant cap a zones més poblades de Catalunya.
Un primer atac ja el va suportar Camprodon el 4 d’octubre de 1793, amb l’entrada de 3.400 homes, comandats pel general francès Dagobert, robaren tot el que van poder i profanaren les esglésies del poble. Després d’una aferrissada lluita i ajudats pels sometents d’Olot i voluntaris de tots els pobles veïns, s’aconseguí fer fora l’enemic, que per cobrir-se la retirada s’emportà dones i nens.
Durant la campanya de guerra del 1793 els enfrontaments anaren a favor de l’exèrcit espanyol, s’aconseguiren moltes victòries. La nostra comarca, a part de l’esmentat atac a Camprodon, segurament tingué uns mesos de calma, encara que tensa, degut a la proximitat de la frontera.
Però les coses canvien radicalment l’any 1794, l’exèrcit francès comandat per Dugommier, reconquisten moltes posicions i l’enfrontament pren un caire molt ferotge, amb tota classe d’excesos, segons documents de l’època com aquest que diu:
“El pillatge, l’incendi, la violació, l’assassinat, els excessos tots, en fi, de la indisciplina més desenfrenada, objectes robats, botigues, cases enfonsades, els objectes més preciosos devastats, trencats i destruïts, magatzems de gra cremats, violacions, els vells estrangulats a casa seva perquè no indiquen prou depressa, al grat de la impaciència dels saquejadors, […]” (Història dels Catalans de Ferran Soldevila vol V pàg 2463)
Al Ripollès, i després del parèntesi obligat per l’hivern, comença una altra invasió francesa, però aquesta vegada a gran escala, amb una divisió de 10.000 homes que arriben per diferents punts de la nostra frontera, comandats pel general Doppet i amb la intenció decidida de conquerir la població de Ripoll com a objectiu principal.
Gràcies a diferents arxius i també a les memòries franceses d’aquest general, tenim una cronologia força acurada dels fets.
Analitzats aquests escrits, es pot dir que l’entrada de les tropes franceses a Sant Pau va ser el dia 11 de juny de 1794 aproximadament a les 9 del matí.
En aquella època, el número d’habitants del nostre poble era d’unes 370 persnes. Imaginem-nos per uns moments el pas d’aquests soldats endinsant-se pel Carrer Major i els altres carrerons, molts a peu, d’altres a cavall i amb mules i bous portant les peces d’artilleria i munició; saquejant i enfrontant-se a tothom que volgués barrar-los el pas, de fet, el més segur és que quan van entrar, es van trobar el poble pràcticament deshabitat, possiblement la majoria de gent va fugir cap a Olot, que en aquells moments era una zona segura.
Malauradament, en els arxius de l’Ajuntament no hi ha cap informació, en canvi a l’arxiu diocesà de Vic sí que hi trobem un document que hi fa referència. es tracta d’un pergamí escrit l’ay 1797 en el qual, el rector de Sant Pau d’aquella època, de nom Joseph Parcet, reconstrueix amb l’ajuda dels veïns del poble i preguntant casa per casa, totes les dades de baptismes, òbits i desposoris des de l’any 1792 fins el 1794, documents que es van perdre a l’entrar les tropes franceses a la nostra parròquia, així mateix ho fa constar en l’escrit.
Aquí ja tenim un clar indici que ens demostra que la nostra església va ser profanada i aquests arxius destruïts o potser cremats.
Les tropes franceses prosseguiren el seu avanç cap a Ripoll deixant, això sí, una guarnició de soldats a cada poble que passaven, l’entrada al poble de Sant joan la tenim documentada al mateix dia a dos quarts d’onze del matí, i unes hores més tard arriben a Ripoll.
L’ocupació de tota aquesta zona va durar 7 o 8 dies, en els quals es va fer un espoli sistemàtic de tots els objectes de valor que van trobar. De fet, ja està escrit pel mateix general francès que el sistema de combois de mules no parava ni de dia ni de nit, transportant tot el botí cap a França, fent relleus a Camprodon i després fins a Prats de Molló.
A Ripoll el que es van emportar va ser d’un valor incalculable, entre el que destaca la profanació i robatori de l’espasa del Comte Berenguer IV.
En aquesta vila tan sols hi estan sis dies, suficients per cometre tota classe d’excessos i violacions, fets que també estan documentats. Llavors retornen un altre cop direcció Camprodon. És aquí, a l’arribar a Sant Pau, on es produeix la gran derrota d’aquests soldats lladres, anomenats “Els Patriotes”.
No sabem si la batalla del Capsacosta fou per la intenció dels francesos de voler anar a conquerir Olot, o bé per l’atac de les nostres tropes que havien concentrat molts homes a les muntanyes, per tal d’evitar que això passés.
Les memòries del general Doppet és un document de molt valor històric, però és evident que no diuen tota la veritat, tan sols explica el que l’hi és convenient, de fet, de la batalla del Capsacosta ni en fa esment, i del posterior incendi de la vila de Camprodon, dóna la culpa als mateixos defensors, és a dir, un informe fet a mida i maquillat totalment.
Per sort de la història, no diuen el mateix les cròniques catalanes. L’Arxiu Municipal d’Olot explica amb força detall com va anar aquesta important batalla. Ens diu que el Mariscal de Camp Joan Miquel Vives, al capdavant dels miquelets catalans i amb l’ajuda dels sometents olotins, es va enfrontar a l’exèrcit francès al mas Mariner i a les altures del Capsacosta, ens diu que la batalla va durar dos dies, exactament el 17 i 18 de juny de 1794.
Per part dels soldats catalans les baixes entre ferits i morts van ser de 50 persones, entre elles el mateix Vives, que va resultar ferit. Aquests fets fan constar que els sometents olotins lluitaren molt aferrissadament. També aquest arxiu ens diu que l’enemic va patir baixes molt importants, que els francesos van perdre molta gent i molts efectes de guerra i queviures.
L’escenari de l’enfrontament va ser al Coll de Sant Pau. Per un costat el mas Mariner i per l’altre l’indret que avui coneixem com els Pinets. Qui s’ho imagina, que en aquest bosquet on avui dia la gent s’hi passeja tranquil·lament tot buscant bolets, va ser l’escenari dos-cents anys enrere d’uns fets tan importants.
És confirmat el lloc exacte de la batalla per la gran quantitat de bales d’aquela època que s’hi han trobat.
Aquest desenllaç fa pensar que potser en algun lloc del nostre poble hi ha enterrades les baixes franceses, o també és possible que fossin cremades; pensem que en tractar-se d’un mes d’estiu, la calor feia del tot imposible un transport de cadàvers cap a França, Pel que fa a les baixes espanyoles, van ser transportades totes a Olot.
Aquest resultat tan nefast dels francesos, ens dóna al meu entendre. les proves del que va succeir el dia següent a Camprodon, i que ens va fer una reflexió obligada que desmenteix totalment la versió dels revolucionaris.
Pensem que si haguessin vençut, no calia encendre el poble de Camprodon, ni tampoc fugir en retirada tan rabiosa i precipitada.
És evident que la derrota del Capsacosta va fer augmentar l’odi dels soldats francesos i l’efecte més greu va ser l’incendi de Camprodon, d’uns dimensions tan importants que en total eren cent vint-i-vuit les cases que cremaven. Va ser tant el dany causat, que uns mesos després s’aconseguí que la vila quedés exempta de pagar impostos al rei. De fet, en una carta datada del 17 de juliol de 1794 i escrita pel mateix ajuntament, descriu l’estat del poble així:
“Esta villa a quedado reducida a cenizas de las quatro (sic) partes tres, por el varbaro furor de los que llaman Patriotas igual se quedan quemados sus templos, ni vestigio de santo á quedado, toda la villa robada, los vecinos an desavitado, ia no existe ningun rico, todos pobres, dignos de la maior caridad y compasion, no se hoyen mas que clamores al pasar por estas desconocidas calles, y porqué? Poque les han quemado la casa, estan desnudos y sin pan, pregunto Troya puede compararse con Camprodon? lo dudo que pase para la historia.” (La gramàtica és l’original)
En aquesta fugida tan rabiosa de l’exèrcit francès, el poble de Molló també fou salvatgement castigat; cal tenir en compte la seva proximitat amb la frontera. L’arxiu d’òbits de Santa Cecília d’aquell any ens dóna testimonis d’alguns morts de gent del poble i totes de forma violenta.
Un exemple és precisament el d’un avantpassat meu, es deia Joan Lapedra i tenia 40 anys, al trobar-se malalt no va poder fugir, i el dia 19 de juny de 1794 els francesos entraren a casa seva i el degollaren.
La guerra continuà amb enfrontaments molt importants, però ja més allunyats. Finalment i davant la desfeta definitiva de l’exèrcit francès, el 22 de juliol de 1795, és signada la pau.
Desitjo que amb aquest escrit es pugui donar a conèixer el que realment va passar; són fets històrics succeïts al nostre poble i que mereixen ser coneguts.
Finalment, recordar i donar testimoni de la gent que li va tocar viure en aquella època, i de la por i angoixa que patiren en aquells dies de terror.
Jacint Lapedra i Grabulosa
BIBLIOGRAFIA:
La Guerra Gran vista des d’Olot. Ricard Jordà i Güell 1975
Història d’Olot VII. Joaquim Danés i Torras.
Arxiu Episcopal de Vic.
Les notes marginals dels libres de registres parroquials. Joan Ferrer.
Scriptorium Ripollès. A. Llagostera. Mémories polítiques et militaires du G. Doppet 1824.
L’esforç bèl·lic de Ripoll. Dr. Eudald Maideu.